FELICITACIÓ DE NADAL

Bon Nadau eròs An Nau 2015

NADALA

FORMULARI- LA VAL D'ARAN

FORMULARI : 

QUINS DRETS I DEURES TENS

DRETS I DEURES   

EXAMEN PRÀCTIC 1er TRIMESTRE

Cants i danses occitans del Pirineu gascó

El patrimoni musical occità és tan ric i divers com la mateixa Occitània. Amb tot, com la resta dels elements que configuren la cultura occitana, la música tradicional, víctima d’una concepció errònia de la modernitat,  va patir durant la segona meitat del segle XX un procés de folclorització i marginació que acabaria relegant-la en favor d’expressions musicals d’arrel i expressió francesa.

En el marc del renaixement cultural que ha experimentat Occitània en les darreres dècades, músics professionals i amateurs d’arreu del territori porten a terme una tasca de recuperació d’aquest patrimoni, conscients del seu valor i de la irreversibilitat de la seva pèrdua.  Entre aquests músics trobem els components de Brigada Menestrèrs, grup bearnès dedicat a la recuperació dels cants i les danses de la Gascunya, integrat per Denis Frossard (cant i guitarres), Marie-Claude Hourdebaigt (cant i percussions), Crestian Josuèr (cant, acordió, tamborí i flautes), Benoît Larradet (acordió) i Emma Sancho Carpio (percussions).

L’estiu passat, Brigada Menestrèrs van presentar  Transumància, el seu darrer disc, en què són acompanyats pels músics de Menestrèrs Gascons, el grup de polifonia femenina Traderiderai i el músic aragonès Eliseo Parra. Com indica el títol, en aquest treball una dotzena de cants i danses evoquen, mitjançant borrèies, branles, masurques, rondós i valsos,  la vida a la muntanya, testimonis d’un temps no tan llunyà en què els pastors recorrien amb els seus ramats les contrades pirinenques d’un costat a l’altra de la serralada.

A Transumància, descobrim peces tradicionals gascones, com “Suu camin de Perpinhan” [En el camí de Perpinyà], “Un aulhèr que’s passejava” [Un pastor se passejava], “La batalha d’Achòs”, “Mon pair que n’a cinc cents motons” [Mon pare té cinc-cents xais], “Lo pastor malurós” [El pastor malaurat], “Tant soi anat, tant soi tornat” [Tants cops he anat, tants cops he tornat],  “Lo viatge” i “En Grenada i a nau pins” [A Granada hi ha nou pins]. Però també hi podem trobar composicions, com “Suu camin de Sent Jaques” [En el camí de Sant Jaume], “On as lo nid” [On tens el niu] o “Esperanza”, que ens recorden que la recuperació del repertori tradicional ha de servir d’inspiració per a la creació contemporània. Destaca, finalment, “Esta noche ha llovido (Dicen que los pastores)”, una cançó tradicional aragonesa que, amb aire de jota, posa de manifest els lligams seculars del Bearn i la Bigorra amb les terres d’Aragó.

 

OCCITÀ

DRETS I DEURES

Avantatges i inconvenients de les xarxes socials

AVANTATGES:

Permeten establir relació amb persones de diferents sectors i països.

Amb  les xarxes socials, és possible posar-se en contacte amb gent a la qual en la vida quotidiana no es podria accedir. Permeten establir relació amb persones de diferents sectors i països.

-Retrobament amb persones que coneixíem.

-Per trobar treball, algunes xarxes tenen aquesta opció.

-Fer contactes amb gent amb la que compartir idees i informació.

-Per evitar que es perdin amistats, per algun canvi de feina o de trasllat a altres ciutats 

 

INCONVENIENTS:

-Que la majoria de usuaris tenen configurat el seu perfil de manera que tot el món pot veure’l. D’aquesta manera, la privadesa pot veure’s en perill. És especialment rellevant en el cas dels menors.

-Les imatges que penges poden manipular-les

-La informació pot ser filtrada y poden passar multitud de coses.

-Pots convertir-te en addicta.

-Cal vigilar amb qui  contactes

-La persona a la que et dirigeixes pot ser que no sigui la que et diu.

 

NADAU- ADIUS A LA VAL D'ARAN

LES BRUIXES

LES BRUIXES

Mitologia catalana sobre bruixes

  

En la cultura popular catalana, hi ha un gran nombre de llegendes sobre el personatge de la bruixa, moltes d'elles comunes amb altres pobles d'Europa. En l'imaginari popular, la bruixa és una dona que, per mitjà d'un pacte amb el dimoni, ha aconseguit poders sobrenaturals, que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques. Durant l'edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats, o per marginar, empresonar i fins i tot executar les persones, sobretot dones, que no encaixaven en l'ordre social establert.

Durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle XVI i primera del segle XVII, es va dur a terme una persecució de dones acusades de bruixeria bastant considerable. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, davant de les quals sovint la Santa Inquisició va haver d'intervenir per tal de garantir, en molts casos, un procés just, ja que se solien fer els judicis en el mateix poble, amb la presència només de les autoritats locals, les quals solien actuar de forma que el poble quedés content, davant de l'atribució a les bruixes de les calamitats locals, que s'ha dit al paràgraf anterior.

 Avui dia, les creences sobre bruixes han perdut protagonisme entre la població en general, i molta gent sol veure la bruixa com un personatge popular entranyable, que sol aparèixer en els contes infantils o en actes relacionats amb les festes populars, com l'Aquelarre de Cervera. Fins i tot s'han constituït colles de bruixes, integrades exclusivament per dones, paral·leles i equivalents a les colles de diables.

Context històric

Entre els anys 1616 i 1622, unes quatre-centes dones d'arreu de Catalunya van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes. Sempre s'ha cregut en l'existència d'individus amb poders sobrenaturals, però va ser al començament del segle XVII quan es va realitzar la majoria de processos, en un context de crisi social, econòmica i religiosa.

Moltes dones eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè aquest les dotés de poders sobrenaturals. Es reunien en juntes o aplecs, realitzaven el ritual d'iniciació i passaven així a ser bruixes per complir els juraments: renegar de la fe cristiana i fer tot el mal possible. Alguns dels delictes eren fer mal a través de conjurs, amb la mirada o amb aliments i objectes embruixats, provocar accidents al camp, als pagesos o al bestiar. Els més temuts per la població eren els relacionats amb els fenòmens meteorològics: fer caure pedra, fortes pluges, glaçades, boira. Potser, per això, quan ‘plou i fa sol les bruixes es pentinen.

 A diferència d'altres territoris, a Catalunya no va ser la Inquisició l'encarregada de perseguir, interrogar, torturar i eliminar les bruixes, sinó que van ser els senyors i els tribunals locals. S'encarregava a un professional caçador de bruixes que determinés si una persona ho era o no. Per fer-ho la despullava, li tirava aigua beneïda a l'esquena i si a l'espatlla li sortia un senyal, la marca del dimoni, aquella dona era acusada. Un altre mètode era titllar de bruixes aquelles que no tenien pèl a les aixelles, senyal inequívoc que havien usat ungüents per volar. Als interrogatoris es torturava fins a aconseguir la confessió i el següent pas era la forca.

Moltes de les dones que van morir penjades eren simplement remeieres o llevadores. No obstant això, la població creia en l'existència de bruixes i en el seu poder per fer mal i se'n protegia amb diferents mètodes: beneïa o perfumava objectes i cases, pintava les finestres de blau, posava creus de palmó a la porta, no deixava mai les masies soles, tenia sempre pa al calaix, rentava la roba interior amb aigua de set fonts diferents, no deixava mai retalls d'ungles ni cabells a terra, es posava la camisa al revés o tocava campanes per evitar tempestes. En canvi, pot ser difícil de creure que les bruixes fessin pactes amb el dimoni, es transformessin en animals o volessin. Potser per això la bruixeria pot ser definida com una barreja entre ficció i realitat^.

El pacte amb el dimoni

Es creia que les bruixes obtenien els seus poders mitjançant un pacte amb el dimoni. Existeixen moltes llegendes sobre els detalls de la cerimònia. A més a més, el dimoni els atorgava els poders i les feia immortals.

La marca del dimoni

Se solia creure que les bruixes tenien una marca característica a la pell, fruit del seu pacte amb el dimoni. Segons les creences populars, aquesta marca podia prendre moltes formes, com una berruga.

Els poders de les bruixes

Gràcies al seu pacte amb el dimoni, les bruixes tenien poder per fer tota classe de maldats. També era creença popular que podien volar a cavall de forques o d'escombres.

Dates assenyalades

Hi ha dates assenyalades en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder. Les més conegudes són la nit de Tots els Sants i la nit de Sant Joan.

Les bruixes a la geografia catalana

Arreu de la geografia dels Països Catalans, existeixen llegendes de bruixes, o llocs relacionats amb la pràctica de la bruixeria.

A Dosrius: Quan el rector preparava la comunió, li va aterrar la bruixa als peus. La bruixa, enfadada, li va prendre la caldereta dels aspergis. La van trobar, abonyegada en un lloc llunyà.

A Girona: Una de les gàrgoles de la catedral és una bruixa, que diuen que va passar amb el sac de les pedregades quan van sonar les campanes. Ella i pedregada van quedar petrificats per sempre.

A Granollers: El rector Josep M. va matar dues dones acusades de bruixeria a l'Església de Sant Esteve.

A La Quar: Les nits de lluna vella fa ballar els follets de la contrada. La resta del temps fila llana i viatja per veure les veïnes.

A Vallgorguina: Viu sota la Pedra Gentil. Des d'allà convoca altres bruixes per fer pedregar.

A Vilopriu: Un dia que a Vilopriu feia una gran pedregada, es va sentir com a dalt dels núvols deien: "Pepa, gira't per aquí!". Van engegar uns quants trets al núvol amb bales beneïdes. L'endemà la sastressa del poble, que es deia Pepa, va comparèixer amb la cama trencada.

A Arenys de Munt: Un capellà els va engegar una puntada de peu, i la sabata va enfilar-se núvols amunt. La van trobar més enllà del terme i tota masegada.

Al Canigó: Es reuneixen al cim del Tretzevents. Des d'allà criden les pedregades picant amb una verga tres cops damunt l'estany de Calandrà.

A Llers: Van encapçalar una expedició de totes les bruixes de l'Empordà per aterrar al campaner de Figueres. El campaner va reaccionar a temps, però, encara ara, el campanar resta estroncat. Aquestes llegendes són evocades pel poeta Carles Fages de Climent en el seu poemari Les bruixes de Llers, il·lustrat per Salvador Dalí.

A Sarroca de Bellera: Es va endur un nadó sense que ningú se n'adonés.

A Terrassa: S'ajunten al pla del Bonaire i provoquen pedregades orinant juntes en un forat i picant el líquid amb unes vergues.

A Vallbona de les Monges: Viuen en coves que hi ha en un tossal proper. Sempre van escabellades i només es pentinen quan plou i fa sol. D'aquí ve la cançó "plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes es fan dol".

A Molins de Rei: Pujaven a una clariana del bosc a realitzar els més foscos designis, el pla on anaven és conegut com el Pla de les Bruixes, ara ja és dins la població.

A Cervera: Hi havia una bruixa que es deia Margarida, la van penjar acusada de mesquineria i bruixeria; totes les bruixes es trobaven al Carreró de les bruixes, construït al segle XIII, que fins a finals del S. XIV no en van canviar el nom per l'actual. El nom es deu a la seva gran concentració de bruixes; els dies assenyalats que es trobaven eren les nits quan la lluna estava al 100% plena. Cada any es fa una festa anomenada Aquelarre per recordar les bruixes que havien habitat aquest poble del Centre de Catalunya.

A Pedraforca: Les bruixes salten i ballen per sobre les argelagues el dia de Sant Silvestre (31 de desembre).

A Arbúcies: es diu que totes les dones són bruixes pel fet d'haver-hi nascut. 

 

CASTANYADA

CASTANYADA

Els avis

Avui en dia, en la realitat que la societat actual ens

ofereix, en la realitat afectiva que moltes famílies

van construint, hi tenim uns protagonistes de

l’educació dels nostres fills i filles. Protagonistes, a

voltes amb desig, a voltes per “obligació”, a voltes

per imposició, a voltes per complementació... i són

els avis i les àvies.

Aquest temps que els avis i les àvies hi dediquen als

seus néts i nétes, és un temps ple de vida i ple

d’atenció, ple de “mimos”... quan els iaios i les iaies

poden complir el rol que els hi pertoca per edat, per

generació, és a dir, tenir cura dels fills dels seus fills

amb tot l’amor que poden tenir vers el fruit del seu

propi fruit, veient en ells i elles la seva prolongació

com a persones.

No sempre els avis i les àvies tenen la sort de poder

tenir una cura desitjada dels néts i nétes.

Com plantejàvem al començament, ens trobem

immersos en una societat on, de vegades, els adults

responsables de les famílies actuals, bé per necessitat,

bé per no saber posar límits, bé per una “addicció"

no conscient al treball, bé per una mal entesa

demostració d’amor cap als propis fills i filles... aquella

de que “no els hi ha faltar de res”, no tenen temps

d’estar amb els seus fills. No sempre poden arribar

a temps de recollir-los de la llar, de l’escola. No

sempre es poden organitzar el temps per poder

acompanyar als fills i filles al parc, o a les activitats

extraescolars i aquí, en aquest moment és on hi

tenen molt de protagonisme les persones més grans

de la nostra família.

Ja hem exposat que les realitats afectives,

econòmiques, laborals de les famílies són diverses i

que cada nucli familiar fa un ús o un abús d’aquesta

figura tant important en el desenvolupament dels

fills i filles.

Anem a pams i veiem la importància de la presència

dels avis en les famílies: la interacció avis-néts s’ha

descrit sempre com una font inesgotable d’afecte i

de saviesa per als néts. Els néts poden trobar en els

pares dels seus pares a uns companys de jocs més

sol·lícits, més relaxats, més amables i menys ocupats

que els propis progenitors, que signifiquen la

continuïtat de la família i que amb llurs històries al

voltant d’altres familiars i d’altres temps de vida, es

constitueixen com els “guardians de les llegendes

familiars”. És a dir, que malgrat no actuïn com a

pares i no siguin els responsables directes del

desenvolupament dels nens i nenes, tenen temps de

riure, temps per escoltar, temps per estar i, a voltes,

per oferir un suport emocional que enllaça estats

emocionals intergeneracionals, sobretot quan els

néts entren en l’adolescència i s’allunyen dels propis

progenitors.

Aquest seria el model optimitzador del

desenvolupament familiar, on els avis i les àvies,

amb la seva saviesa i el seu coneixement de les

relacions intrafamiliars són els testimonis directes

dels valors, els mites i les creences que han configurat

i configuren la realitat intrageneracional de la família,

per tant, aporten història de vida i estructura i sentit

de pertinença als fills dels seus fills quan aquests

escolten, dels seus avis, a qui s’hi assemblen amb els

seus fets o amb els seus gestos o amb les seves

expressions.

La presència que hem descrit abans seria la presència

ideal dels avis i les àvies en les famílies. També hi ha

situacions familiars on als avis no els hi queda cap

més remei que tenir cura dels néts... i quan diem

que no els hi queda cap més remei no estem

plantejant que no vulguin estar amb ells sinó que

potser hi voldrien estar menys, perquè també tenen

la seva pròpia vida, però veuen, senten que han

d’estar a prop dels seus fills i els han d’ajudar.

Comencem a parlar dels diferents tipus d’avis i d’àvies,

és a dir, passem de la funció positiva i important

dels avis en la relació amb els néts, a valorar i a

explicar la funcionalitat de la relació dels avis amb

els seus propis fills i filles que és la que hauria d’anar

ubicant el tipus de cura que han de tenir els néts...

com dèiem abans... anem a pams

Hi ha avis i àvies que fan d’avis per necessitat dels

pares, per necessitat dels seus fills i filles ja que

aquests no sempre poden estar amb els seus fills i

filles. Quan aquesta necessitat esta prou delimitada

pels responsables de l’educació dels néts, pels seus

progenitors, i les tasques, els horaris, els àpats i tot

el que configura la vida quotidiana dels nens està

dissenyada en funció de la idea d’educació que hi

tenen els pares, els avis poden dur a terme, tant

l’encàrrec que els seus propis fills els hi fan en relació als seus

néts com la seva tasca, important i fonamental, afectiva i de

certa permissivitat que els caracteritza.

Hi ha avis i àvies que fan la seva funció amb invasió de l’espai

familiar que significa el nucli que han configurat els seus fills.

Aquesta invasió per part dels avis estronca amb el model

anterior (que podríem dir ideal, ja que tothom té clara quina

és la seva funció i l’exerceix amb escreix i gaudint) donat que

són els propis avis els que no saben quina és la seva funció

(auxiliar) respecte als néts.

Aquest fet pot donar-se, majoritàriament, per dues situacions

de vida:

1- els avis assumeixen, sense donar cap opció als progenitors

dels petits, una propietat afectiva dels seus néts, invalidant

tota acció educativa dels pares (dels seus propis fills) fins i tot

davant dels néts, treien tota autoritat als fills i filles. Aquesta

“apropiació afectiva” acostuma a anar acompanyada d’una

gran quantitat de permissivitat afectiva i d’una manca de

límits important. En aquest cas, als progenitors els hi costa

molt de posar límits als seus propis pares per diferents raons:

i. perquè no poden o no gosen portar-los-hi la contrària i

saben que si ho fan seria motiu de trencament familiar

ii. perquè accepten la saviesa dels avis posant sempre en dubte

el que ells farien com a pares

iii. perquè els rols de “sogre” i de dur la contrària a aquesta

figura pot donar peu a una discussió amb la parella...

2- Els progenitors afavoreixen que els avis i àvies portin el

control de la situació i la cura dels seus fills i filles per una raó

de comoditat. No estan en desacord amb l’educació que ells

han rebut i, sense adonar-se’n, van delegant la funció de la

paternitat a unes persones a les que no els hi correspon.

Aquesta delegació acostuma a funcionar quan els néts tenen

edats petites on la imposició dels límits encara no sembla

necessària, però quan els fills i filles creixen, els progenitors

volen començar a tenir protagonisme en la relació amb els

seus fills, protagonisme que no els hi és concedit perquè

llavors la relació avis-néts és molt forta i no permet la

introducció de cap protagonista més, malgrat siguin els pares...

han perdut el tren de la paternitat.

Bé, després del que hem dit, de forma molt resumida, donat

que és un tema apassionant i ple de matisos, com la mateixa

relació i la mateixa vida, només un parell de coses per acabar:

1- fer d’avi i d’àvia té una riquesa dins de la família que cap

membre d’aquesta pot acomplir, només els avis... deixem-los

amb la permissivitat que encaixi amb els nostres límits

2- els responsables de l’educació dels fills són els pares i les

mares. Des d’aquesta responsabilitat i amb una forma de

comunicació adient, els avis entendran la importància de les

dues funcions en la vida dels néts: la dels pares i la dels avis

3- no hem d’oblidar que els avis tenen saviesa, experiència i

temps per viure de forma diferent, per tant, quan més clares

estiguin les normes i les estructures familiars, més clars estaran

diferenciats els temps de vida de les diferents persones que

configuren les famílies: els avis i les àvies tenen la seva vida,

les seves relacions i han de saber gaudir d’ella... de fet molts

ja ho fan, evidentment.

Isabel Bujalance Gómez

Educadora social i mediadora familiar. Col·legiada nº 699