CASTANYADA

CASTANYADA

Els avis

Avui en dia, en la realitat que la societat actual ens

ofereix, en la realitat afectiva que moltes famílies

van construint, hi tenim uns protagonistes de

l’educació dels nostres fills i filles. Protagonistes, a

voltes amb desig, a voltes per “obligació”, a voltes

per imposició, a voltes per complementació... i són

els avis i les àvies.

Aquest temps que els avis i les àvies hi dediquen als

seus néts i nétes, és un temps ple de vida i ple

d’atenció, ple de “mimos”... quan els iaios i les iaies

poden complir el rol que els hi pertoca per edat, per

generació, és a dir, tenir cura dels fills dels seus fills

amb tot l’amor que poden tenir vers el fruit del seu

propi fruit, veient en ells i elles la seva prolongació

com a persones.

No sempre els avis i les àvies tenen la sort de poder

tenir una cura desitjada dels néts i nétes.

Com plantejàvem al començament, ens trobem

immersos en una societat on, de vegades, els adults

responsables de les famílies actuals, bé per necessitat,

bé per no saber posar límits, bé per una “addicció"

no conscient al treball, bé per una mal entesa

demostració d’amor cap als propis fills i filles... aquella

de que “no els hi ha faltar de res”, no tenen temps

d’estar amb els seus fills. No sempre poden arribar

a temps de recollir-los de la llar, de l’escola. No

sempre es poden organitzar el temps per poder

acompanyar als fills i filles al parc, o a les activitats

extraescolars i aquí, en aquest moment és on hi

tenen molt de protagonisme les persones més grans

de la nostra família.

Ja hem exposat que les realitats afectives,

econòmiques, laborals de les famílies són diverses i

que cada nucli familiar fa un ús o un abús d’aquesta

figura tant important en el desenvolupament dels

fills i filles.

Anem a pams i veiem la importància de la presència

dels avis en les famílies: la interacció avis-néts s’ha

descrit sempre com una font inesgotable d’afecte i

de saviesa per als néts. Els néts poden trobar en els

pares dels seus pares a uns companys de jocs més

sol·lícits, més relaxats, més amables i menys ocupats

que els propis progenitors, que signifiquen la

continuïtat de la família i que amb llurs històries al

voltant d’altres familiars i d’altres temps de vida, es

constitueixen com els “guardians de les llegendes

familiars”. És a dir, que malgrat no actuïn com a

pares i no siguin els responsables directes del

desenvolupament dels nens i nenes, tenen temps de

riure, temps per escoltar, temps per estar i, a voltes,

per oferir un suport emocional que enllaça estats

emocionals intergeneracionals, sobretot quan els

néts entren en l’adolescència i s’allunyen dels propis

progenitors.

Aquest seria el model optimitzador del

desenvolupament familiar, on els avis i les àvies,

amb la seva saviesa i el seu coneixement de les

relacions intrafamiliars són els testimonis directes

dels valors, els mites i les creences que han configurat

i configuren la realitat intrageneracional de la família,

per tant, aporten història de vida i estructura i sentit

de pertinença als fills dels seus fills quan aquests

escolten, dels seus avis, a qui s’hi assemblen amb els

seus fets o amb els seus gestos o amb les seves

expressions.

La presència que hem descrit abans seria la presència

ideal dels avis i les àvies en les famílies. També hi ha

situacions familiars on als avis no els hi queda cap

més remei que tenir cura dels néts... i quan diem

que no els hi queda cap més remei no estem

plantejant que no vulguin estar amb ells sinó que

potser hi voldrien estar menys, perquè també tenen

la seva pròpia vida, però veuen, senten que han

d’estar a prop dels seus fills i els han d’ajudar.

Comencem a parlar dels diferents tipus d’avis i d’àvies,

és a dir, passem de la funció positiva i important

dels avis en la relació amb els néts, a valorar i a

explicar la funcionalitat de la relació dels avis amb

els seus propis fills i filles que és la que hauria d’anar

ubicant el tipus de cura que han de tenir els néts...

com dèiem abans... anem a pams

Hi ha avis i àvies que fan d’avis per necessitat dels

pares, per necessitat dels seus fills i filles ja que

aquests no sempre poden estar amb els seus fills i

filles. Quan aquesta necessitat esta prou delimitada

pels responsables de l’educació dels néts, pels seus

progenitors, i les tasques, els horaris, els àpats i tot

el que configura la vida quotidiana dels nens està

dissenyada en funció de la idea d’educació que hi

tenen els pares, els avis poden dur a terme, tant

l’encàrrec que els seus propis fills els hi fan en relació als seus

néts com la seva tasca, important i fonamental, afectiva i de

certa permissivitat que els caracteritza.

Hi ha avis i àvies que fan la seva funció amb invasió de l’espai

familiar que significa el nucli que han configurat els seus fills.

Aquesta invasió per part dels avis estronca amb el model

anterior (que podríem dir ideal, ja que tothom té clara quina

és la seva funció i l’exerceix amb escreix i gaudint) donat que

són els propis avis els que no saben quina és la seva funció

(auxiliar) respecte als néts.

Aquest fet pot donar-se, majoritàriament, per dues situacions

de vida:

1- els avis assumeixen, sense donar cap opció als progenitors

dels petits, una propietat afectiva dels seus néts, invalidant

tota acció educativa dels pares (dels seus propis fills) fins i tot

davant dels néts, treien tota autoritat als fills i filles. Aquesta

“apropiació afectiva” acostuma a anar acompanyada d’una

gran quantitat de permissivitat afectiva i d’una manca de

límits important. En aquest cas, als progenitors els hi costa

molt de posar límits als seus propis pares per diferents raons:

i. perquè no poden o no gosen portar-los-hi la contrària i

saben que si ho fan seria motiu de trencament familiar

ii. perquè accepten la saviesa dels avis posant sempre en dubte

el que ells farien com a pares

iii. perquè els rols de “sogre” i de dur la contrària a aquesta

figura pot donar peu a una discussió amb la parella...

2- Els progenitors afavoreixen que els avis i àvies portin el

control de la situació i la cura dels seus fills i filles per una raó

de comoditat. No estan en desacord amb l’educació que ells

han rebut i, sense adonar-se’n, van delegant la funció de la

paternitat a unes persones a les que no els hi correspon.

Aquesta delegació acostuma a funcionar quan els néts tenen

edats petites on la imposició dels límits encara no sembla

necessària, però quan els fills i filles creixen, els progenitors

volen començar a tenir protagonisme en la relació amb els

seus fills, protagonisme que no els hi és concedit perquè

llavors la relació avis-néts és molt forta i no permet la

introducció de cap protagonista més, malgrat siguin els pares...

han perdut el tren de la paternitat.

Bé, després del que hem dit, de forma molt resumida, donat

que és un tema apassionant i ple de matisos, com la mateixa

relació i la mateixa vida, només un parell de coses per acabar:

1- fer d’avi i d’àvia té una riquesa dins de la família que cap

membre d’aquesta pot acomplir, només els avis... deixem-los

amb la permissivitat que encaixi amb els nostres límits

2- els responsables de l’educació dels fills són els pares i les

mares. Des d’aquesta responsabilitat i amb una forma de

comunicació adient, els avis entendran la importància de les

dues funcions en la vida dels néts: la dels pares i la dels avis

3- no hem d’oblidar que els avis tenen saviesa, experiència i

temps per viure de forma diferent, per tant, quan més clares

estiguin les normes i les estructures familiars, més clars estaran

diferenciats els temps de vida de les diferents persones que

configuren les famílies: els avis i les àvies tenen la seva vida,

les seves relacions i han de saber gaudir d’ella... de fet molts

ja ho fan, evidentment.

Isabel Bujalance Gómez

Educadora social i mediadora familiar. Col·legiada nº 699